Sortir del llit cada matí. Esperança Camps

Excelent article de la companya Esperança Camps publicat hui a la seua web que reflecteix molt bé alló que molts pensem...

Sortir del llit cada matí

Esperança Camps

Hi ha una bufanda del Barça tirada al sofà i un got d’aigua a mig beure damunt la taula. Al costat, el diari d’ahir està obert per la pàgina on el conseller d’economia anuncia que l’ERO que preparen a la meua empresa pot arribar a les 1.200 persones. Entr a la cuina i arreu el colacao i l’entrepà per na Júlia abans d’anar a despertar-la. Em faig el cafè amb llet i encenc l’Ipad. Faig un tuit on dic que cada dia hi ha menys motius per sortir del llit, però que aquí estem, intentant que la llosa no en ens esclafi. Un dels motius entra a la cuina descalça, amb cara de son, amb tots els cabells embullats i amb poques paraules. Es beu el colacao amb monosíl·labs i corre a vestir-se. Avui no he encès la ràdio. No vull que em recordin l’amarga derrota del Barça d’anit. No vull que m’expliquin més casos de corrupció a les depuradores, ni vull sentir una consellera defensant els beneficis de les retallades en educació, ni com acusa els mestres d’insolidaris perquè molts dels pares dels seus alumnes estan a l’atur i es poden sentir ofesos el dia que els ensenyants faran vaga. Na Júlia se’n va a escola, li don un bes Em pos les sabates i la roba d’anar a caminar i me’n vaig a la platja.

El sol em pega a la cara. M’agrada. Em pos l’ipod en posició aleatòria. Em creu amb la mateixa gent de cada dia. La jove de la gorra de Nike que passeja un ca blanc. Els dos homes de la samarreta de tirants i la pell cremada. La dona major que camina amb una crossa. Pens que potser ella serà una de les persones que haurà d’esperar sis mesos a que li retornin els doblers si gasta més de 10 ó 18 euros al mes en medecines, o que si es trenca l’altre maluc haurà de pagar per la pròtesi. A aquestes edats, mig any és una eternitat, i una norma així em sembla un exercici de crueltat innecessària. Es veu que aquesta, la de fer mal als indefensos, és la verge que avui tocava tirar per a calmar a la fera. Anit un metge explicava per la ràdio que no donar assistència sanitària als immigrants ens farà retrocedir molts anys en el benestar sanitari, i que és gràcies a aquesta cobertura que s’han extingit o controlat molt les malalties infeccioses com ara la tuberculosi. Cada vegada camin més ràpid i continui creuant-me amb coneguts, com la dona jove i fibrosa que mentre corre a un bon pas empeny el cotxet amb el seu fillet de mesos. Hi ha l’artista que ha fet un castell d’arena gegant al costat d’un Bob Esponja que fa por. Espera que algú li doni una moneda. Torn pensar en la derrota del Barça però em ve al cap la veu insuportable del ministre que ahir va defensar els pressupostos de l’estat al congrés dels diputats. Aquell home que quan estava a l’oposició feia tot el possible perquè la crisi fos llarga i profunda i fes caure el govern, i ara que és al govern, sincerament, no sé què fa a banda de dir paraules ofensives contra tothom.

Arrib a casa i la meua filla major em demana si la puc dur en cotxe a la universitat, que s’ha adormit i té una pràctica. Una dutxa ràpida i cap a Burjassot. La vida és capriciosa, ella ha inaugurat l’edifici de la facultat d’enginyeria que està just davant de l’edifici de Canal 9. Jo vaig inaugurar la ràdio i ara estic a la tele. Molts diumenges, quan acab la setmana, pens que és una broma del destí i que ella ha començat a xafar aquest terreny quan jo estic a punt de deixar d’anar-hi. Al cotxe tampoc no posam la ràdio. Pau Alabajos ens distrau durant el viatge i anam comentant les lletres de les cançons, l’especulació, les guerres, la manipulació, els records d’aquest amor que et deixa una petja inesborrable. De tornada vaig a l’estudi i em pos a escriure aquest post molt llarg i molt carregat de mala llet, de desànim, de preocupació.

Faig un esforç molt gran per alçar-me cada dia, per posar bona cara a uns i a altres, per no vomitar quan veig que hi ha molta gent que ha malbarat els recursos i ara ens demana a tots que ens estrenyem el cinturó. No demanen perdó, no se’n van. No diuen, ho hem fet malament, no n’hem sabut més, teníem molts compromisos, som ambiciosos i avariciosos i hem omplert les nostres butxaques i les dels nostres amics amb diners que no eren nostres, demanem perdó i volem pagar pel que hem fet, i ara fem eleccions, o un govern de consens i intentam sortir d’aquí sense fer mal als més febles, sense retallar els drets dels ciutadans, sense despatxar milers de treballadors, respectant la dignitat de les persones. I mentre aquesta gent no digui això i no se’n vagi i continui fent-nos mal, cada vegada ho tindré pitjor per viure amb alegria, perquè hi ha moments que pens que sí, que la llosa és inevitable.